EL MAYOR ESPECTÁCULO DEL MUNDO
Versión en castellano. Tiempo estimado de lectura: 1 minuto. Ilustraciones de César Llaguno.
Tirado de espaldas, sobre la mochila, desparramado y atontado, el patinazo ha sido memorable. De golpe, en décimas de segundo, he visto cómo mis pies se alzaban decididos a tocar las nubes.
Suerte del mochilón, que como el mejor de los airbags ha amortiguado el espaldarazo y el más que seguro golpe en la cabeza ¡Eso por andar pensando en lo que aún no toca! Mira que lo sé y se lo he repetido mil veces a otros, “hasta que no llegas a casa no ha terminado la excursión. Hay que andar siempre concentrado y atento, sobre todo en el descenso”.
Después del susto, el cabreo. ¡Qué tontería! ¡Qué estúpido! He bajado la guardia y eso es algo que nunca debemos hacer en la montaña.
Cerca de mi escucho la voz de uno de mis compañeros que pregunta si estoy bien. Sí, supongo que sí… A ver… Sí, sí… Me siento en el suelo y apoyo las manos para incorporarme. Negativo. Estoy justo en el centro de la placa de hielo. Segundo intento, nuevo patinazo. La situación se me antoja ridícula. Mientras, empiezo a escuchar risas. Se ríen de la embarazosa situación en la que me encuentro. Me sumo al ambiente, me río con ellos, me río de mí. Soy el payaso de circo que tropieza y cae una y otra vez. He convertido la montaña en el mayor espectáculo del mundo, el circo!
No puedo levantarme porque estoy en el centro mismo de un charco helado de unos tres metros de diámetro reconvertido a pista de patinaje. ¡Ups! Es increíble en lo que se ha transformado el agua. Ahora es “verglas”, un durísimo, liso y transparente hielo sobre el que es imposible mantenerse en pie y menos aún dar los dos pasos necesarios para poder escapar de este singular escenario-trampa.
Bien, pues toca lo que toca. Volteo el cuerpo y me pongo a cuatro patas. Sin guantes noto cómo el frío se clava mis manos mientras las deslizo una tras otra, siguiendo el ritmo que imprimen mis rodillas. Tres movimientos y soy hombre libre. Ya está.
De nuevo en pie, abro y cierro desesperadamente los dedos de las manos para que circule de nuevo la sangre y con ella llegue el calor, al mismo tiempo que giro la vista en busca de las risas de mis compañeros. Allí están, tronchándose mientras me señalan con el dedo en una inequívoca sentencia, aquella que me convierte en protagonista de sus historias, de aquellas que durante muchos años contarán cada vez que cualquiera de ellos recuerde este día y explique lo bien que lo pasamos y lo divertido que fue.
“Recuerdo que aquel día, muy cerca ya del refugio, oímos un fuerte golpe detrás nuestro. Al girarnos vimos que uno de los compañeros yacía tumbado boca arriba sobre una placa de hielo. ¡Teníais que haberle visto! Cada vez que intentaba ponerse en pie patinaba y otra vez al suelo, hasta que al final decidió que la única forma de salir del atolladero era a cuatro patas. ¡Lástima de cámara de vídeo! ¡Y el tío aún se reía! Eso sí, tuvo suerte, si no llega a ser por la mochilla se deja la cabeza estampada en el suelo. Fue un espectáculo divertidísimo”.
Y es que en la montaña, todo lo que se pueda contar es siempre divertidísimo, aunque sea cómo alguien estuvo a punto de partirse la crisma por olvidar el presente mientras soñaba en el futuro.
EL MAJOR ESPECTACLE DEL MÓN
Versió en català. Temps estimat de lectura 1 minut. Il·lustracions de César Llaguno.
Baixem cansats però contents. Han estat sis hores d'ascens per poc més de dues de descens. Falta poc per retornar al punt del que hem sortit aquesta passada matinada. Es nota perquè trepitgem en pla, anem més ràpid, ens mostrem més alegres i ens sentim més relaxats. Fem broma sobre els fets de la jornada: de tot el que hem patit els que hem decidit deixar les raquetes de neu a casa per allò de no portar pes, de la sort que hem tingut amb aquesta finestra de bon temps, del tiberi que ens espera a pocs quilòmetres d'aquí, en un restaurant d'aquells que es guarden en secret... Només de pensar en això últim la boca se'm fa aigua ... ZAS! ¡PLAS! Que ha passat? ¡Ohhhhhhhh, Déu, quina trompada! Desorientació total! De mirar al terra he passat a mirar al cel!
Estirat d'esquena, sobre la motxilla, espaterrat i atordit, la relliscada ha estat memorable. De cop, en dècimes de segon, he vist com els meus peus s'alçaven decidits a tocar es núvols.
Sort del motxillot, que com el millor dels airbags ha esmorteït la topada i el més que segur cop al cap. Això per anar pensant en el que encara no toca! Mira que ho sé i ho he repetit mil vegades a d'altres, "fins que no arribes a casa no s'ha acabat l'excursió. Cal caminar sempre concentrat i atent, sobretot en el descens ".
Després de l'ensurt, el cabreig. Quina ximpleria! Que estúpid! He abaixat la guàrdia i això és una cosa que mai hem de fer a la muntanya.
A prop meu escolto la veu d'un dels meus companys que pregunta si estic bé. Sí, suposo que sí ... A veure ... Sí, sí ... M'assec a terra i recolzo les mans per incorporar-me. Negatiu. Estic just al centre de la placa de gel. Segon intent, nova relliscada. La situació em sembla ridícula. Mentrestant, començo a escoltar rialles. Es riuen de la compromesa situació en la què em trobo. Em sumo a l'ambient, ric amb ells, em ric de mi. Sóc el pallasso de circ que ensopega i cau una i altra vegada. He convertit la muntanya en el major espectacle del món, el circ!
No puc aixecar-me perquè estic al centre mateix d'un bassal gelat d'uns tres metres de diàmetre reconvertit a pista de patinatge. ¡Ups! És increïble en el que s'ha transformat l'aigua. Ara és "verglas", un duríssim, llis i transparent gel sobre el qual és impossible mantenir-se dempeus i menys encara donar els dos passos necessaris per poder escapar d'aquest singular escenari-trampa.
Bé, doncs toca el que toca. Voltejo el cos i em poso de quatre grapes. Sense guants noto com el fred es clava a les meves mans mentre les faig lliscar una per una, seguint el ritme que imprimeixen els meus genolls. Tres moviments i sóc home lliure. Ja està.
De nou dret, obro i tanco desesperadament els dits de les mans per que circuli de nou la sang i amb ella arribi el calor, al mateix temps que giro la vista a la recerca de les rialles dels meus companys. Allà estan, partint-se de riure mentre m'assenyalen amb el dit en una inequívoca sentència, la que em converteix en protagonista de les seves històries, d'aquelles que durant molts anys rememoraran cada vegada que qualsevol d'ells recordi aquest dia i expliqui que bé que ho vam passar i el divertit que va ser.
"Recordo que aquell dia, molt a prop ja del refugi, vam sentir un fort cop darrera nostre. Al girar-nos vam veure que un dels companys jeia panxa amunt en una placa de gel. ¡Teníeu d'haver-lo vist! Cada vegada que intentava posar-se dret patinava altre cop a terra, fins que al final va decidir que l'única manera de sortir del compromís era de quatre grapes. Llàstima de càmera de vídeo! Ah, i havíeu de veure com reia el tio! Això sí, va tenir sort, si no arriba a ser per la motxilla es deixa el cap estampat a terra. Va ser un espectàcle divertidíssim ".
I és que a la muntanya, tot el que es pugui explicar és sempre divertidíssim, encara que sigui com algú va estar a punt de partir-se la crisma per oblidar el present mentre somiava en el futur.


